Romànic a l’aire lliure

Quan l’artista Lluís Lleó (Barcelona, 1961) visitava de petit les col·leccions d’art romànic del MNAC amb el seu pare o amb el seu avi –tots dos pintors, i aquesta nissaga de creadors ve de més lluny i tot–, tenia una fixació: escrutar la part posterior dels frescos per saber què amagaven i com s’aguantaven. Aquest record infantil va ser l’estímul per presentar-se, l’any passat, a un concurs d’escultures a la Park Avenue de Nova York. Una convocatòria que va guanyar, i això que no va projectar pas cap escultura, perquè ell, d’escultor, no n’és. Lleó va fer una proposta de pintura sobre pedra: sis monòlits de vora quatre metres amb crostes de color en l’anvers i el revers. La seva idea era atrevida: portar a l’illa de Manhattan, és a dir, en ple carrer, els secrets que custodiaven ben endins les esglésies medievals catalanes en la seva plenitud colorista. Tant pel davant com pel darrere.

Un dels colors que Lleó va triar pertany a la papallona més espectacular del món, la Morpho, que té els seus dominis en el tròpic i que vesteix d’un blau que fa embadalir. Aquesta espècie, tan bella com fràgil perquè no viu més de cent dies, donava nom a la instal·lació a la Park Avenue, Morpho’s nest in a cadmium house, que en va tenir una mica més, de recorregut, a la ciutat dels gratacels: sis mesos. Després va ser desmuntada i els blocs de pedra es van separar: Banc Sabadell en va comprar tres per incorporar-los a la seva col·lecció d’art, i l’artista es va quedar l’altra meitat, que va desar en el magatzem. Fins ara, que ha sorgit la iniciativa de tornar-los a reunir i, amb el vistiplau de l’Ajuntament de Barcelona, d’exposar-los davant de l’entrada dels jardins de Pedralbes, a l’avinguda Diagonal.

I aquí s’estaran un bon temps. L’acord és per quatre anys, prorrogable quatre anys més. El desig del pintor és que la seva obra s’integri, tant o més que en el paisatge exterior, en els racons més profunds de l’ànima de les persones que en fan ús, els universitaris que s’hi reclouen per llegir un llibre o els petits que hi van a jugar a pilota –com ell mateix, que hi va aprendre a anar en bicicleta–. “Els meus quadres sempre són llocs per amagar-se. Són refugis pel cap i el cos”, afirma.

Ahir va acabar el muntatge de la monumental peça amb l’ajuda d’una grua –cada monòlit pesa 3.000 quilos–. No hi va haver cap complicació, a diferència del que va passar a Nova York, on les esteles s’havien de situar a la mateixa vorera de la residència del president Donald Trump. “Només ens donaven permís per treballar en els moments que ell no tenia previst sortir al carrer”, revela Lleó. Si a la mansió de Trump tot van ser problemes, la proximitat d’un altre edifici, el Seagram, projectat per Mies van der Rohe, va traçar una emocionant connexió amb Barcelona. L’arquitecte alemany va concebre a Montjuïc una de les obres mestres de la modernitat per a l’Exposició del 1929, mostra que també va llegar l’edifici del Palau Nacional, on al cap de pocs anys s’obririen al públic els murals romànics, l’embrió de l’actual MNAC. “Poder posar els frescos al costat de Mies a Nova York em va semblar fascinant”, explica Lleó. Va ser el seu gest de comiat amb la ciutat on es va establir el 1989. El setembre passat va decidir tornar a Barcelona, compartint-la, això sí, amb l’Empordà.

No hi ha trencat del tot, amb Nova York, de fet ara hi té una exposició, però se n’ha cansat. “Fa 29 anys, era una ciutat i avui n’és una altra. Quan jo hi vaig arribar era aventura, avui és economia.” No és pas que a Barcelona vegi un panorama gaire entusiasta, però caldrà lluitar-ho. Amb el seu galerista Marc Domènech ja preparen una futura exposició.